De què parlarem?

La reialesa és una forma antiga d’estabilitat grupal. Fa uns 12000 anys, arreu del món, ben abans de l’emergència dels primers estats, els reis passen a ser la clau política de molts pobles. Eren -i sovint encara són- els anomenats reis xamànics. Després s’afegiren als sistemes reials els guerrers, i finalment les dinasties es van consolidar tant en societats clàniques com en les estatals o centralitzades. El neolític està ple de reis, a tots els continents, i en molts aspectes seguim sent neolítics.

Nosaltres, al món europeu, estem acostumats a veure el rei com un poder monàrquic -d’una sola persona- acaparador de béns i privilegis: mai com algú d’especial, o amb una funció de frontissa entre el món natural i i el més enllà. La reialesa europea, antiga o medieval, era  sagrada, tocada per l’energia divina, però gairebé mai va ser considerada una divinitat encarnada o vivent. Però si es vol entendre la particularitat cultural d’Àfrica, cal començar pel cap, pels reis-déu ( i no ‘sagrats’, com dilueixen els neofrazerians). Això ens ajudarà a comprendre per què Occident ha resultat tant diferent d’afroasiàtics i amerindis, justament per tot el pensament implícit en la manera de considerar l’existència humana.

En aquest curs -que procurarem que sigui un seminari de reflexió- veurem la reialesa antiga, nilo-sahariana i egípcia, la clàssica dels grans segles medievals, però també el trencament tràgic d’aquesta reialesa durant els segles de tracta d’esclaus i allò que encara avui sobreviu. Actualment podem comptabilitzar encara uns 2200 reis o reines divins a tot el continent negre, i d’ells, només una petita fracció són descendents de llinatges estatals. Això ens durà a analitzar i debatre sobre què són les presidències africanes després de la independència i per què estan perdent la confiança i el consens popular, en un sistema modern cada cop més trencador, insolidari i desequilibrat. Parlar ara de la reialesa divina, aparen la reconstrucció d’Àfrica… i més.